Aquest article té com objectiu fer una sèrie de consideracions respecte a la formulació obligatòria que figura en els aliments preparats destinats als nostres gossos. En aquesta formula, com sabem, es consignen els percentatges de proteïna i grassa bruta, cendres, humitat, calci, fòsfor, coure, vitamines, i a vegades, altres components.

Quan agafem la decisió de comprar un aliment o altre, el correcte fóra comparar les diferents formulacions detallades en els envasos i buscar la relació òptima de qualitat/preu que més s'adaptés a la raça i edat del nostre animal. O dit d'altre manera, buscar el millor producte a igualtat de preu. Simple i raonable, veritat?. No obstant això, les dificultats comencen al no saber amb exactitud el significat dels diferents components de les fórmules.

Per tant, intentarem explicar-ho tractant en primer lloc un element essencial: la proteïna, un dels principals nutrients que necessita el gos per mantenir i reparar els teixits i per portar a terme el procés de creixement i formació d'estructures corporals.

Aminoàcids essencials i no essencials. Dels 20 aminoàcids que es combinen per formar les proteïnes, alguns poden ser sintetitzats per l'organisme, per això es denominen no essencials (alanina, arginina, àcid aspártic, asparragina, cisteína, àcid glutàmic, glutamina, glicina, prolina, serina i tirosina). N'hi ha d'altres, els denominats aminoàcids essencials o indispensables que, tanmateix, no poden ser sintetitzats per l'organisme i han de ser aportats pels aliments, per la dieta. Aquests són: histidina, isoleucina, leucina, lisina, metionina, fenilalanina, treonina, triptófan i valina. Hi ha també dos aminoàcids no essencials que es formen a partir d'altres essencials: cisteína (i cistina) a partir de metionina, i tirosina a partir de fenilalanina. Si la dieta no aporta suficient quantitat de fenilalanina o si l'organisme no pot transformar la fenilalanina en tirosina per algun motiu -com succeeix en la malaltia hereditària denominada fenilcetonuria-, llavors la tirosina es converteix en essencial.

Valor biològic d'una proteïna. Depèn del seu contingut en aminoàcids essencials. Durant la síntesi proteica han d'estar presents en les cèl·lules tots els aminoàcids necessaris, si en falta algun, la síntesi pot fallar. Per això, si la proteïna ingerida conté tots els aminoàcids essencials en les proporcions necessàries per l'organisme, es diu que és d'alt valor biològic utilitzable. Pel contrari, si només té petites quantitats d'un d'ells (el denominat aminoàcid limitant), serà de menor qualitat. En general, les proteïnes dels aliments d'origen animal tenen major valor biològic que les de procedència vegetal perquè la seva composició en aminoàcids és més pareguda a les proteïnes corporals. Les proteïnes dels ous i de la llet tenen un valor biològic entre 0.9 i 1 (eficàcia del 90-100%, per això es fan servir com proteïnes de referència, un concepte teòric per designar a la "proteïna perfecta"). El valor biològic de la proteïna de carns i peixos és de 0.75 i 0.8; el de les llegums és de 0.6; el dels cereals és de 0.5; i el de la gelatina és de 0.

Digestibilitat d'una proteïna (o de qualsevol altre aliment). Equival a la proporció en que la mateixa pot ser absorbida pel conducte gastrointestinal. Així, determinada font tindrà un nivell de reabsorció del 70% mentre altre ho serà del 90%. Proteïnes com la del pèl tenen escàs poder de reabsorció degut a la seva difícil descomposició. La digestibilitat d'altres queda reduïda com a resultat del tractament al que han estat sotmeses. Les temperatures elevades mantingudes durant llargs períodes de temps que regeixen en la preparació dels aliments per a gossos poden destruir una gran part de la utilitat de les proteïnes, inclús de valor biològic elevat, donat que la calor provoca la combinació de algunes d'elles amb determinats sucres per donar compostos que ja no poden ser descompostos pels enzims digestius del organisme.

Una vegada definits aquests termes ja estem en condicions de plantejar la problemàtica.

El fabricant només consigna la quantitat de proteïna bruta i no la quantitat que el gos pot realment assimilar. Llavors l'aliment pot incorporar fonts relativament barates que subministren a l'animal molta menys proteïna que el que diu l'etiqueta del producte. La majoria de les persones ignoren que una expressió com "productes secundaris de l'indústria de la carn" poden encobrir, de fet, farina de plomes d'aus de corral, teixit conjuntiu, matèria fecal d'aus i altres animals, pel de cavall i de boví. Productes que a vegades s'han fet servir o que potser encara s'emprin per elevar considerablement el contingut proteic brut, però pràcticament desproveïts de tot valor nutritiu.

A l'igual que passa amb la proteïna, altres ingredients bàsics, com els hidrats de carboni, les grasses i fibres, presenten graus de qualitat i digestibilitat molt variables. Així, per exemple, els hidrats de carboni d'un aliment tou, semi sec, poden provenir de fonts tan diverses i poc segures com són el sucre (sacarosa), el glicol de propilè i el xarop de panís. En canvi, altres productes podran procedir de cereals complerts. Convé, doncs, llegir les etiquetes amb cura.

Les grasses poden provenir d'ingredients de bona qualitat i en bon estat o ser grasses animals ràncies, impròpies pel consum humà.

El contingut fibrós o pot reflectir la quantitat present en diversos ingredients o, significar que s'ha afegit un suplement en la forma de closques de cacauet, pèl animal o, inclús paper de diari.

Per tant, l'anàlisi que figura en l'etiqueta d'un aliment per gos no reflecteix exactament el seu contingut. El mateix contingut genèric podria obtenir-se barrejant proteïnes d'origen tan atípic com cuiro de soles de sabata, grassa i carbohidrats en la forma d'oli usat de carter de motor de cotxe i serradures de fusta, respectivament. En realitat no s'arriba a aquests extrems, però el comprador s'ha de fixar bé en les etiquetes i no fiar-se d'expressions tan indefinides con "farina", "derivats" o "extractes de derivats de la carn".

Llavors, davant d'aquest panorama, què podem fer?. Doncs varies coses: en primer lloc consultar amb el criador del nostre amic quin és el tipus de pinso més recomanable, tenint en compte que el Gos de Muntanya dels Pirineus és totalment desaconsellable alimentar-lo amb un pinso massa ric en proteïna i energia, ja que llavors potenciaríem massa el seu desenvolupament, i se'ns podria presentar tota una problemàtica relacionada amb les articulacions. En segon lloc, podem considerar la confiança i garanties que ens doni el fabricant i les referències que d'ell puguem obtenir. I en tercer lloc, comprovar en els nostres propis gossos el resultat de l'alimentació, tenint en compte varis paràmetres com poden ser: la vitalitat i la salut, aspecte del pèl, pes, volum i consistència de les femtes, fertilitat i viabilitat en les gosses reproductores o altres detalls que intuïm puguin guardar relació amb l'alimentació