L
A INHIBICIÓ DE LA MOSSEGADA
www.labordadurtx.org >> divulgació >> etologia

Que els cadells mosseguin és normal, natural i forma part del seu comportament vital, que juguin a mossegar és la manera que tenen de desenvolupar una adequada inhibició de la mossegada i una boca tova. Però en el cas del Gos de Muntanya dels Pirineus -tot i que, degut a la seva especial idiosincràsia és molt difícil que mossegui per fer mal i en tot cas només ho faria en situacions límit- aquest aspecte té la màxima importància donada l'extraordinària potència de les seves mandíbules. Quant més mossegui el cadell de Muntanya i quan millor sigui el seu aprenentatge al respecte, menys perilloses seran les seves dents quan sigui adult. Els cadells que no mosseguen, són els que poden causar danys més seriosos a l'arribar a l'edat adulta.

LA INHIBICIÓ DE LA MOSSEGADA

Malgrat que les esmoladíssimes dents del cadell de Muntanya poden fer mal, al tenir dèbils les mandíbules poques vegades arribaran a causar danys greus. El cadell ha d'aprendre durant el seu desenvolupament i preferentment abans de complir els cinc mesos, que les seves mossegades poden fer mal tot i que la seva mandíbula no sigui lo suficientment forta encara. Quantes més oportunitats tingui de jugar a mossegar amb persones, amb altres gossos o amb altres animals, millor serà la seva inhibició de la mossegada quan sigui adult.

Així com es difícil socialitzar a un gos i preparar-lo per cada possible eventualitat que pugui espantar-lo, és fàcil assegurar-se que durant la seva etapa de cadell desenvolupi una bona inhibició de la mossegada. Inclús quan se'l provoca perquè mossegui, un gos amb una bona inhibició de la mossegada poques vegades arribarà a esquinçar la pell. Sempre i quan la mossegada del gos no faci mal o sigui lleu, la modificació del comportament és relativament fàcil, però quan el gos, ja adult, causa ferides profundes, la rehabilitació és molt més complicada, porta més temps i és potencialment perillosa.

Quan es tracta de Muntanyes que se suposa que passaran la major part del temps envoltats de gent, la combinació d'una bona familiarització i una insuficient inhibició de la mossegada, pot resultar realment perillosa. Pensem en qualsevol incident que pugui agafar-lo per sorpresa: atrapar-li la cua amb la porta del cotxe, caure sobre ell per haver-se entrebancat, trepitjar-li la cua o una pota accidentalment... Donada l'especial idiosincràsia del Muntanya serà difícil que arribi a reaccionar de forma agressiva, però en el cas que això s'esdevingui, especialment amb persones fora de l'àmbit familiar, si té una bona inhibició de la mossegada, les seves dents rarament entraran en contacte amb la pell. Inclús si les seves dents entren en contacte amb la pell, la “mossegada” inhibida no farà mal o serà molt lleu.

INHIBICIÓ DE LA MOSSEGADA AMB PERSONES

És essencial que es realitzi de forma gradual i progressiva en un procés sistemàtic de dues etapes: en primer lloc, inhibir la intensitat de la mossegada , i en segon lloc, reduir la seva freqüència.

INHIBIR LA INTENSITAT DE LA MOSSEGADA.- El primer pas perquè el Muntanya deixi de fer mal és ensenyar-li a inhibir la força de la seva mossegada mentre juga. No és necessari renyar al cadell i els càstigs físics han de ser desterrats definitivament. Però és essencial que se li faci saber que les seves mossegades poden fer mal. Un simple “ai!” normalment és suficient. Quan s'aparti fes veure que et “llepes les ferides”, demana-li que s'apropi, s'asseguii, s'ajegui (per demanar perdó i fer les paus) i després reprèn el joc. Si el cadell no reacciona davant el teu crit afluixant o retirant-se, una tècnica que funciona és dir-li “s'ha acabat!” i després sortir de l'habitació i tancar la porta. Deixa al cadell un o dos minuts en període d'aïllament perquè estableixi l'associació entre la mossegada dolorosa i la immediata desaparició de la seva “joguina humana per mossegar” favorita i desprès torna per fer les paus. És important que li demostris que el segueixes estimant però que no t'agraden les mossegades que causen dolor. Demana al teu cadell que s'acosti, s'assegui i desprès torna a jugar amb ell una vegada més.

El següent pas és eliminar la pressió de la mossegada per complert, inclús encara que les seves mossegades ara ja no facin mal. Mentre el teu cadell està mossegant “la seva joguina humana”, espera a que una mossegada sigui més forta que les demés i respon com si de veritat hagués estat dolorosíssim (encara que no hagi estat així): “ai fa mal!”, “més suau!”, “m'has fet mal!”. El teu cadell pensarà: “aquests humans són tan, tan sensibles... Haig de ser molt curós amb la seva pell quan tanqui la meva boca”. I això és precisament el que tú vols que pensi: que ha de tenir cura quan jugui amb la gent.

El cadell ha d'aprendre abans de complir els cinc mesos a no fer mal a ningú. L'ideal és que als cinc mesos, és a dir, abans de que desenvolupi una mandíbula forta i els canins d'un gos adult, ja no exerceixi cap pressió quan mossegui.

REDUIR LA FREQÜÈNCIA DE LES MOSSEGADES.- Una vegada que el cadell ha après a mossegar amb suavitat, haurà arribat el moment de reduir la freqüència d'aquest hàbit. Ha d'aprendre que no és cap problema que porti objectes amb la boca, però que ha de deixar-los quan se li ordeni. Per què? Perquè resulta incòmode prendre una tassa de cafè o contestar al telèfon amb 30 quilos de cadell penjant del canell. Aquesta és la raó.

És preferible ensenyar-li abans “deixa”, utilitzant menjar com a distracció i com a premi. El tracte és el següent: quan jo dic “deixa”, si tú no toques la bola de pinso que tinc a la mà durant un segon, jo et diré “té” i serà teva. Una vegada que el cadell domini aquesta tasca tan fàcil, puja l'aposta a dos o tres segons i després a cinc, vuit, dotze, vint, etc. Compta els segons i premia'l per cada un d'ells: “molt bé!”, un; “molt bé!”, dos; “molt bé”!, tres, i així successivament. Si el cadell toca la bola de pinso abans de que tú li donis, torna a començar de zero. Aprendrà de seguida que una vegada que has dit “deixa” no pot accedir a la bola de pinso fins que hagin passat uns vuit segons, per exemple, així que la forma més ràpida d'obtenir el premi és no tocar-lo durant aquest temps. A més donar-li de menjar a la teva mà durant aquest exercici afavoreix el desenvolupament d'una boca tova.

Una vegada que el cadell entén l'ordre “deixa”, utilitza menjar com a reclam i premi per ensenyar-li a deixar el que tingui a la boca. Digues-li: “deixa” i presenta-li una bola de pinso a manera de reclam per incitar-lo a deixar el que porta; després premia'l i dóna-li el pinso com a premi per haver-ho fet. El més important de l'exercici és aconseguir que el cadell abandoni l'hàbit de portar objectes a la boca, així que cada vegada que obedientment deixi l'objecte i desisteixi d'agafar-lo, reprèn el joc una vegada més. A més, donat que el cadell vol portar objectes a la boca, el millor premi per no fer-ho és permetre-li que porti l'objecte de nou. Quan decideixis finalitzar la sessió, dóna-li un farcit de pinso.

Si alguna vegada el cadell es nega a deixar la teva mà quan li demanes, digues-li “fa mal”, retira ràpidament la mà de la seva boca i surt immediatament de l'habitació murmurant: “ja ho has espatllat!, s'ha acabat!, és la fi!, s'ha acabat! I tanca la porta davant dels seus nassos. Deixa'l sol un parell de minuts i després torna, crida'l, fes-lo asseure i fes les paus abans de continuar el joc de portar objectes.

Quan tingui cinc mesos, la seva boca ha de ser tan tova com la d'un vell Llaurador Retriever de catorze anys: el cadell no ha d'intentar agafar-te amb la boca si no li demanes abans, no ha d'exercir cap pressió quan porta alguna cosa a la boca i ha de deixar-ho i tranquil·litzar-se immediatament quan li indiquis.

Tu hauràs de decidir si permets o no al teu Muntanya adult que t'agafi amb la boca quan li demanis. És recomanable que eduquis al teu gos de manera que ja hagi deixat d'agafar a la gent amb la boca quan tingui entre sis i vuit mesos. De tota manera és essencial continuar els exercicis d'inhibició doncs la mossegada del gos començarà a canviar i es farà cada vegada més forta segons vagi creixent.

És important donar-li de menjar a la mà amb regularitat. I pels amos que tinguin un bon control sobre els seus gossos, no hi ha millor manera de mantenir la boca tova que jugant a barallar-se amb certa regularitat.

INHIBICIÓ DE LA MOSSEGADA AMB ALTRES GOSSOS

Les baralles entre gossos ofereixen un meravellós exemple de l'efectivitat d'una inhibició de la mossegada sòlida. Quan els gossos es barallen és normal que pel soroll sembli que s'estan matant i es mosseguen amb força una i altra vegada, però quan es resol la batussa i se'ls examina, resulta que, malgrat tot, el 99% de les mossegades no han produït ferides profundes. Inclús quan la baralla ha estat d'una intensitat frenètica i ambdós gossos han acabat esgotats, no s'han fet cap ferida, perquè ambdós tenien una inhibició de la mossegada fantàstica, adquirida mentre encara eren cadells. Els cadells s'ensenyen uns als altres a inhibir la mossegada quan juguen a barallar-se, la seva activitat favorita número u.

Si no hi ha altres gossos a casa amb els que el teu cadell pugui jugar, aquesta qüestió no pot deixar-se a un cantó, tens que ensenyar-li a inhibir la mossegada fins que tingui l'edat de sortir fora. Aleshores, és interessant que tan aviat hagi desenvolupat la suficient immunitat com per aventurar-se a sortir fora de casa (als tres mesos i mig com molt aviat), el posis en contacte amb altres gossos per tal que recuperi quan abans millor un bon grau de socialització.

UN GRAN ERROR

Un error que es fa molt sovint és castigar als cadells perquè deixin de mossegar. Pot ser que el cadell deixi de mossegar als membres de la família que són capaços de castigar-lo de manera efectiva, però, en el seu lloc dirigeixen les seves mossegades cap aquells que no tenen cap control sobre ell, els nens, per exemple, i en aquest cas se'l reprèn severament. I en el cas que el cadell no faci intenció d'agafar els nens amb la boca, els pares no són conscients del perill que això comporta. I pitjor encara, pot ser que el cadell no faci la intenció d'agafar amb la boca ningú, per tant no se li ensenya a inhibir l'intensitat de les seves mossegades. Tot va bé fins que un dia algú li trepitja la pota per accident o li atrapa la cua amb la porta del cotxe i és llavors quan el gos mossega i les ferides són profundes perquè no va adquirir una suficient inhibició de la mossegada.

 
JOAN FERRER i SIRVENT
LA BORDA D'URTX 17538 URTX (Girona)
CATALUNYA
Telf: +34-629-613399
e-mail: joanferrer@labordadurtx.org