Quan observem a un Gos Muntanya dels Pirineus i ens impacta la seva presència no es deu a la casualitat. Veient l'estructura del seu cos, comprovem que cada part d'ell està conformada de manera que tant la mida, forma i posicions, guarden entre sí, una perfecta armonia. Si no ens conformem amb aquesta visualització i volem saber les raons d'aquesta maravellosa bellesa de conjunt, no ens queda cap altra opció que analitzar en profunditat totes les regions del seu cos i buscar les relacions que existeixen entre elles.
L'estructura del Gos Muntanya dels Pirineus és la d'un autèntic atleta. La seva posició i el seu desplacament en l'espai es deu per damunt de tot, al seu esquelet; a les diverses palanques de 1er, 2on i 3er grau de que es valen els seus ossos; i el sistema que imperteix la força motriu necessària.
Del crani que protegeix el cervell i certs òrgans dels sentits, parteix la columna vertebral constituida per les següents vèrtevres: 7 cervicals, 13 dorsals o toràciques, 7 lombars, 3 sacres i de 20 a 22 cabdals.
La columna vertebral rep la medula espinal d'on neixen feix de nervis que es reparteixen per tot el cos i transmeten els impulsos de la perifèria al cervell (fibres sensitives) i viceversa (fibres motrius).

EL COLL

Les set vèrtebres cervicals corresponen al coll. Aquesta és una de les parts del cos més buscades quan es barallen els animals, agafant especial importància en el cas del Muntanya que, degut a la seva feina de protector de remats, està més exposat a d'altres races o els llops, lleopards, xacals, gossos salvatges, etz... Per aquest motiu ha de ser molt musculat i curt, amb papada poc desenvolupada amb el què aconsegueix fortalesa i movilitat. No ens confonguem amb el gran collar de pèl que generalment presenten els mascles, precisament per a enganyarnos l'enemic quan vol fer presa. La seva longitud medeix, des de la nuca fins a la creu, és inferior a la del cap. La part alta del coll sembla lleugerament convexa i està unida al cap per mitjà d'una nuca ben ressaltada. El coll es porta relativament alt en forma d'angle d'aproximadament 45graus en relació a l'hortizontal.

EL TRONC

Les tretze vèrtebres dorsals es prollonguen per les costelles unides a l'esternon a la regió ventral; la caixa toràcica protegeix de forma elàstica els òrgans fonamentals com poden ser el cor i els pulmons. La facultat d'expanció de la caixa toràcica cal que sigui gran perquè la capacitat respiratòria i la dilatació pulmonar són molt importants. Un bon tòrax de Muntanya haurà de tenir les costelles ben inclinades de davant cap a darrera, suficientment espaiades, hauran d'estar ben desenvolupades en longitut o altura i en amplada, però lleugerament arquejades. Aquest últim punt és molt important perquè les costelles massa arquejades (tipo barrilet) són menys flexibles i resten capacitat respiratòria. Malgrat això, tot el conjunt ens ha de donar un pit ample i profund però no massa decaigut.
Crec que és interessant transcruire i subretllar alguns paràgrafs de l'article que M. Alain Pecoult va escriure al Butlletí núm 46 de la RACP l'octubre de 1995, referint-se al pit del Muntanya:

"....forçant una mica els trets, el defecte del criador anglosexó és el pit del Terranova i el defecte del criador francès és el pit del XXX lebrel. Tot el problema prové que el nostre Gos Muntanya dels Pirineus és un lupo-molosoide, és a dir que té característiques d'un molós (Terranova, Sant Bernat, ...), però també té les característiques d'un lupoide (gossos de pastor en general). De molós en té la mida, l'os; de lupoide en té un cap més aviat lleugera, "una certa elegància" i les costelles lleugerament arrodonides, que ens fan tornar al pit. En els molosos les costelles són molt arrodonides, el pit és en forma de barrilet (per esquematitzar); en els lupoides és més gòtic que no pas romà, més alt que ample en tot cas. Això es tradueix en els nostres Muntanya en un gos que, vist de front, té un pit no massa ample però amb l'espai suficient entre les potes com perquè hi passi la ma plana. Vist de front, un mal pit dona la sensació que les potes s'ajunten formant com a vèrtèx una "A". Un bon pit semblarà més bé una "M" (no massa ample i sobre tot amb uns pals molt llargs), és a dir, que l'esternon és ben visible entre les potes, sense decaure per sota del nivell dels colzes.
Actualment es veuen als nostres rings, uns gossos amb pits totalment defectuosos, i no ens adormim, - doncs de fet també tenim gossos del tot excelents-, estem únicament vigilant."

Seguint el cos del gos endarrera, trobem les set vèrtebres lumbars que juntament amb les anteriors formen el dors amb una bona longitut, ample i sostingut amb el perfil superior perfectament rectilini. La zona dels ronyons és ampla, musculada i tan llarga com ample. Els costats estan una mica decaiguts i el ventre no està recollit, es remunta lleugerament de la regió costal seguint la curva de l'estómac i de l'apèndix xifoide.
A continuació tenim les tres vèrtebres sacres que juntament amb l'os coxal defineixen gropa, lleugerament oblícua, formant un angle entorn als 30 o 35 graus amb l'horitzontal. Les caderes són bastant sobresortints.
El dors una mica amb forma de cadira, encarpat i el ventre recollit com en els XXXX lebreles constitueixen defectes, de la mateixa manera que una gropa més alta que la creu; en aquest cas el perfil superior del tronc es submerxeix cap a davant.

LA CUA

A continuació de les vèrtebres sacres, arribem a les vèrtebres XXXXcaudals que, entre 20 a 22, donen consistència a la cua. És força llarga i la seva extremitat està lleugerament corbada -moltes vegades en forma de ganxo en espiral el qual és un signe ansestrabilitat- arribant a l'alçada del tars quan el gos la té en repòs. La seva incersió és més bé baixa i està poblada per pèl espès i llarg formant panotxa. Quan el gos està en acció, atent o excitat, l'aixeca sobre el dors formant la "roda pirenaica", una posició molt característica d'aquesta raça. No ha de reposar sobre el dos, ni estar desviada a dreta o esquerra, ha de tocar lleugerament amb els pèls de les seves extremitats.
Aquesta posició ens informa del seu estat d'ànim quan està superexcitat o supervisant el territori que guarda, o quan vol demostrar la seva superioritat als seus congèneres, o agafar una actitud amenaçadora. Aquesta posició, junt amb l'eriçament dels pèls que poblen el coll i la creu, li dónen major volum, amb el conseqüent efecte disuasori que això pot representar.
Generalment, quan el gos està en un ambient habitual i gaudeix d'un perfecte equilibri psiquic i no té cap defecte estructural a la seva cua, aquesta respon ràpidament a qualsevol dels estímols ja esmentats i, en canvi, veiem que de vegades no agafa aquesta actitud als rings. En moltes ocasions s'ha polemitzat sobre això, per si pot representar una certa timidesa. En la meva opinió s'ha de donar una importància relativa a aquest fet, donat que aquesta reacció entra dintre d'allò que és normal si tenim present que es pot trobar desorientat i impressionat per la presència no habitual dels seus propis congèneres i pel bullici propi de tota l'exposició o concurs.

LES ESPATLLES

correcta	ensellat
XXXXencarpat	gropa alta

Les espatlles són mitjanament obliqües i la inclinació dels ossos que els sustenten, els omòplats o escàpules, és d'entre 50 o 55graus. Unes espatlles massa obliqües projecten el gos cap a davant i, en conseqüència, provoquen un desplaçament del centre de gravetat que l'obliga a abaixar el cap i a adoptar una marxa rasant.
Les parts superiors dels omòplats estan bastant espaiades entre sí, aquest espai està recobert de feixos de fibres musculars que conformen la creu de l'animal. Els omòplats tendeixen a estar paral.lels al pla vertical del tronc.

ELS MEMBRES DAVANTERS

Els membres davanters podem diferenciar-los en les següents parts: braç, abantbraç carp, metacarp i peu.

aplom correcta	peus oberts	peus tancats - colzes oberts
carps desviats	metacarps correctes	metacarps excessivament inclinats

EL BRAÇ

La seva base òssea és l'húmer, unit per la seva part superior a l'omòplat, formant amb aquest un angle d'aproximadament 110º. Partint de dalt, està inclinat de davant cap a darrera.

L'ABANTBRAÇ

La seva base òssea està formada pel cúbit i el radi. La seva part superior està unida al braç pel colze que es troba a l'alçada del nivell inferior del pit. La part inferior acaba unida al carp. L'abantbraç ha de ser recta i fort i la seva pell recoberta en la part posterior d'abundants i llargs XXXXXflecos, essent el pèl de la cara anterior molt curt, gairabé ras.

EL CARP

Està format per una filera de diferents ossets que articulen el radi amb el metacarp.

EL METACARP

El metacarp o "paturon" (en veu francesa) està lleugerament inclinada de darrera cap a davant. La seva funció consisteix en amortiguar el pes de l'animal en moviment, durant la fase de recolsament. Aquesta inclinació no ha de ser massa pronunciada, doncs denotaria una relaxació anormal dels lligaments articulars, cosa que restaria eficàcia i elegància al moviment. En la part inferior porta articulat l'únic esperó davanter.

EL PEU

El peu és lleugerament ovalat, poc llarg i compacte i els quatre dits són forts, tancats i lleugerament arquejats. Les ungles són robustes i ben implanades, es prefereix que siguin pigmentades, negres o marró fosc, però aquest color es troba rares vegades, les més corrents són les de color blanc.

LES ANGULACIONS DAVANTERES

Quan parlem d'angulacions davanteres ens referim a l'angle format per l'omòplat i l'húmer (ABC) i el format per l'húmer i el radi (BCD) segons es pot veure a la figura núm.1.
Quant més marcat sigui aquest angle, direm que les angulacions són obertes o poc angulades i quan menys graus es diuen angulacions tancades o molt angulades.
Són defectuoses les angulacions massa obertes o tancades, prenent com a referència els graus anomenats anteriorment de l'omòplat respecte l'horitzontal (de 50 a 55 graus) i d'aquest respecte l'húmer (110º).
Des del punt de vista funcional, unes angulacions correctes donen un moviment elàstic i elegant, amb una bona presa del terreny a cada pas, o el què és el mateix, el gos recorrerà més espai en cada pas que faci. A més a més, el conjunt de la seva estructura es veurà afavorida.
Existeix la controversia respecte si són preferibles unes angulacions mitges, tant davanteres com de darrera, o si són millor unes angulacions de darrera excel·lents i les davanteres mitges o justes, o viceversa. En aquest sentit no hi ha respostes absolutes, poder caldria analitzar cada cas. Malgrat tot, el sentit comú ens diu que possiblement unes angulacions mitges, tant anteriors com posteriors, donaran un moviment més equilibrat en conjunt.

ELS APLOMS DAVANTERS

Entenem com a aploms davanters la direcció que prenen els membres anteriors que, vistos des de davant, han d'estar en una mateixa línia vertical sense desviacions laterals. Mirants de perfil, la projeció vertical de l'articulació escàpula-humeral frega la part davantera dels dits, mentre que la projecció vertical de la part superior de l'omòplat o escàpula frega amb el colze. L'abantbraç, vist de perfil, ha de formar una línia completament vertical.
Són defectuosos els colzes oberts (mirant cap a fora), peus tancats (mirant cap a dintre), peus oberts (mirant cap a dintre) i qualsevol posició que prengui l'abantbraç que no sigui la vertical, tant de cara com de perfil.

1.Escàpula
2.Húmer
3.Cúbit
4.Radi
5.Carp
6.Metacarp

ELS MEMBRES POSTERIORS

Les parts que configuren els membres posteriors són les següents:
cuixa
cama
tars
metatars
peu

LA CUIXA

La cuixa serà robusta, ben musculada i no massa llarga. L'os que la sustenta és el fèmur, inclinat de darrera cap a davant que en la seva part superior s'introdueix a l'acetàbul de l'os coxal o cintura pèlvica.

LA CAMA

Formada per potents músculs sustentats per la tíbia i el peroné, units per la seva part superior al fèmur, pel genoll; i per la seva part inferior al tars.La cama ha de ser forta i notablement inclinada de davant cap a darrera. La regió que cobreix el múscul i la cama està recoberta d'abundant subpèl en la seva part exterior, formant, a més a més, a la seva part posterior una franja de llarg i abundant pèl anomenat XXXXXcalzón.

EL TARS

És un conjunt d'ossos que serveixen per articular la cama amb el metatars. (també s'anomena XXXXXcorvejón)

EL METATARS

Uneix el tars amb el peu. Està lleugerament inclinat de darrera cap a davant i ha de ser gros, fort i molt sòlid. Té un paper preponderant en l'amortiguació del pes de l'animal. A la seva part baixa interior porta incertats dos esperons fortament constituits i generalment a la seva part posterior es presenta adornat d'un espès gruix de pèls.

EL PEU

Unit al metatars, és semblant al del membre anterior però una mica més ovalat, conservant la seva compactibilitat i fortalesa. Els dits en número de quatre, són curts, forts, tancats i lleugerament arquejats, acabant en consistents ungles. Entre ells s'aprecia una membrana digital, com en els de les potes davanteres.

LES ANGULACIONS DE DARRERA

Observem tres angles al tren posterior: angle coxo-femoral (DEF) que és el format per l'os coxal i el fèmur. L'angle fèmul-tibial format pèl fèmur i la tíbia (EFG) i l'angle tibio-metatersià o angle del XXXXcorvejón (FGH). Com en moltes d'altres races de tipus molosoide aquests angles tendeixen a ser força oberts, inclús en ocasions es dóna el cas que l'angle tibio-tersià arriba al límit de 180º. Aquesta és una tendència que hem de combatre doncs no només provoca un moviment defectuós (rigidesa i inflexibilitat en la marxa) sinó que a més eleva la gropa i submergeix el dors cap a l'esquena, donant lloc a un desequilibri en el repartiment del pes de l'animal, podent provocar amb això diversitat de problemes, tant articulars com locomotrius. S'accepta que el valor òptim respecte l'angle tibio-metatersià oscil·la entorn els 150º.

APLOMS POSTERIORS

Mirats des de darrera, uns bons aploms es tradueixen en unes potes rectes i paral·leles, sense desviacions en tota la seva longitut respecte la vertical. Són defectuoses les següents postures: convergència o divergència de les potes amb relació al terra, en aquests casos direm que són aploms tancats o oberts respectivament. Desviacions dels peus cap a dintre acompanyat de separació entre sí dels jarrets. Desviació dels peus cap a fora, cosa que porta implícit l'apropament dels jarrets. En el primer cas tindrem jarrets oberts i en el segon cas tindrem jarrets tancats. Tots aquests defectes es poden manifestar en un sol membre o als dos a la vegada.

 

jarrets correctes	jarrets tancats	jarrets oberts
aploms defectuosos		aplom correcta

Vistos de perfil, seran uns aploms correctes aquells en que la projecció vertical de la punta de la natja caigui precisament davant del peu. Serà defecte si aquesta projecció cau justament sobre o darrera el peu.

Dibuixos: José Luis Ucher Ferrer

JOAN FERRER i SIRVENT LA BORDA D'URTX 17538 URTX (Girona) CATALUNYA Telf: +34-629-613399 e-mail: joanferrer@labordadurtx.org