Perquè quan es baralla el Muntanya alfa amb un Muntanya de rang inferior per qüestions jeràrquiques, quasi sempre acudeixen de manera instintiva, els altres mascles o femelles que anomenem “satèl·lits” a atacar al Muntanya sotmès?.

Nosaltres, humans, portats per donar una explicació antropomòrfica a molts comportaments d’altres espècies animals, podem pensar que aquesta actitud dels Muntanyes correspon a ajudar al seu líder a guanyar la baralla i així fer mèrits per beneficiar-se de la seva simpatia i favors. Però, observant el comportament dels llops en llibertat durant la cacera de les seves preses, podem arribar a la conclusió que la finalitat d’aquest ajut no és precisament cercar la protecció del Muntanya alfa.

Per intentar esbrinar-ho, pensem com es desenvolupen en un grup de llops unes de les seves principals activitats i actituds, com són la cacera i les relacions socials. La cacera és una de les activitats fonamentals en els llops sent bàsica per a la subsistència de l’espècie. Les tècniques de cacera i els rols socials del grup són les primeres ensenyances que reben els cadells un cop superada la primera etapa infantil, aproximadament cap els 3 mesos d’edat. Ambdós aspectes estan estretament relacionats, ja que el llop és un caçador cooperatiu, amb una organització social que es manifesta clarament durant la cacera.

A més, degut a una detallada observació ajudada pels mitjans tecnològics actuals, s’han pogut analitzar amb molta precisió els mecanismes que empren els llops per preparar i executar l’abatiment de les peces que cacen. Els llops de l’escamot d’atac generalment està format pel llop alfa, la femella alfa en el cas que no tingui petits, i els mascles i femelles de rang inferior, sempre i quan algunes d’aquestes no s’hagin de quedar fent de mainaderes dels cadells del clan.   

El primer que fan és localitzar i apropar-se vers les víctimes potencials. El següent pas és localitzar els animals més dèbils o amb símptomes de malaltia, per tal d’optimitzar el resultat i la despesa energètica en l’atac a la víctima. També pot passar que les peces que componen el ramat de víctimes potencials no denotin cap debilitat. En aquest cas, la llopada iniciarà una persecució sostinguda minimitzant també la despesa energètica,  esperant els primers símptomes de flaquesa d’algun animal, el qual, serà ràpidament abatut pel llop alfa que de immediat comptarà amb l’ajut de la resta de la llopada per matar-la. Una vegada la presa és morta, el llop alfa té la prerrogativa de ser el primer en menjar-se-la, mentre els altres llops esperen el seu torn.  

Amb aquests coneixements, veiem que hi ha una certa similitud en la manera d’actuar dels llops de rang inferior i dels Muntanyes satèl·lits quan ajuden al seu líder. També sabem que moltes maneres d’actuar instintives dels gossos les han heretat dels seus avantpassats, els llops. Per tant, podem pensar que el comportament dels Muntanyes satèl·lits en les baralles, pot ser un reflex purament instintiu, heretat de les actituds dels llops de rang inferior del clan quan ajuden al llop alfa a acabar amb la presa.

Es pot adduir, que aquesta actitud dels Muntanyes va en contra de la subsistència de la seva pròpia espècie en general y del seu propi clan en particular, però també es pot conjecturar que, tenint les seves necessitats vitals assegurades com són el menjar i el beure, la seva subsistència com a clan ja no és tant important com ho és la dels llops en llibertat. A la vegada aquestes baralles també poden suposar una descàrrega de la tensió continguda que es produeix en la relació quotidiana entre ells.