E
L BORM, UNA AMENAÇA ENCARA PRESENT
www.labordadurtx.org >> divulgació >> sanitat

El borm, es coneix popularment com "moquillo" però el seu nom acadèmic és distemper o malaltia de Carré (Dr. Henri Carré, França 1870-1938 descobridor del virus que duu el seu nom), és una malaltia infecciosa molt contagiosa el desenllaç de la qual és sovint fatal en els cadells. La seva expressió clínica ha evolucionat molt en els últims anys, veient-se sovint la forma nerviosa. Se li denomina una malaltia multisistémica, és a dir, que afecta a diferents aparells o sistemes de l'organisme i fins i tot en algunes ocasions a tot l'organisme. L'eficàcia de les vacunes vives atenuades ha contribuït àmpliament a frenar el desenvolupament de la malaltia, no obstant això, en els últims anys s'ha constatat un augment de la seva incidència, probablement a causa de certa relaxació en l'aplicació dels programes de vacunació.


L'AGENT ETIOLÓGIC CDV (Canine Distemper Virus)

Es tracta d'un *Morbillivirus (Virus a ARN de la família Paramyxoviridae proper al virus del xarampió humà) poc resistent en el mitjà exterior. Aquest virus és susceptible als raigs ultraviolats (no sobreviu) i en ambients massa càlids és difícil que sobrevisqui; no obstant això, arriba a sobreviure en el medi ambient per setmanes quan les condicions climàtiques són fredes o es troba barrejat amb antioxidants o certes proteïnes.

COM ES TRANSMET?

La font primària de contagi és en forma d'aerosol ja que els animals infectats eliminen el virus per mitjà de totes les secrecions i excrecions corporals (saliva, secreció ocular, esternuts, orina, femta). La malaltia és enzootica i està present a tot el món. Ataca a nombroses famílies de carnívors terrestres, cànids (gossos guineus...), mustèlits (fures, mosteles...) i grans felins, fins i tot s'han relatat casos en les foques.

COM ACTUA EL VIRUS A L'ORGANISME?

Una vegada que el virus ha entrat en el cos de l'animal, es produeix una primera multiplicació en el teixit limfàtic respiratori, el virus és vehiculat a la sang pels macròfags i els limfòcits infectats. La infecció de tots els teixits limfàtics duu amb si una immunodepresió. Si durant la 2ª i 3ª setmanes post-infecció el gos desenvolupa malgrat tot una forta resposta immunitària humoral i cel·lular, llavors podrà eliminar el virus i no desenvoluparà signes clínics majors.

Si al contrari, la resposta immune és feble, presentarà la malaltia aguda o subaguda. Llavors, els limfòcits i macròfags infectats transportaran el virus a nivell de l'epiteli de les superfícies digestives, respiratòries, urogenitals, i del sistema nerviós. Les infeccions locals explicaran els símptomes clínics. S'accepta generalment que els primers signes de la malaltia es presenten del dia 6 al 9 a partir de l'entrada del virus a l'organisme i els signes següents, una vegada declarada totalment la malaltia, a partir del dia 15 al 25.

A QUINA EDAT POT CONTAGIAR-SE L'ANIMAL?

Afecta a totes les edats; no obstant això, la incidència és més alta en cadells no vacunats de les 6 a les 18 setmanes d'edat. També s'ha observat en animals d'edat avançada quan el calendari de vacunació va ser ineficient.

QUINS SÍMPTOMES PRESENTEN ELS ANIMALS MALALTS?

La intensitat dels símptomes observats guarda relació directa amb la virulència de les soques virals, de l'ambient, de l'edat i l'estat en que es troben les defenses de l'animal. Així, les soques amb una virulència feble es caracteritzen generalment per infeccions inaparents, en canvi, les soques la virulència de les quals és forta comporten, a més, encefalitis i una mortalitat elevada. Els gossos que han resistit a la infecció desenvolupen una immunitat protectora natural i no excreten més virus.

Els símptomes clínics són cada vegada menys característics, sent molt diversos segons si la forma de la malaltia és aguda o crònica. Aquests símptomes s'expliquen pels efectes immunosupresius del CDV associats a infeccions secundàries bacterianes i per la patologia del virus. També depenen de l'edat i l'estat que es troben les defenses de l'animal i es caracteritzen per un estat de debilitat general amb anorèxia, deshidratació i pèrdua de pes. Segons els òrgans afectats els símptomes varien:

· Sistema respiratori (tos, pneumònia i secreció nasal)
· Sistema ocular queratoconjuntivitis (inflamació de la part interna de les parpelles i de la unió d'aquestes amb el globus ocular), ceguesa (per inflamació del nervi òptic, ocasionant dany irreversible) atròfia de la retina.
· Sistema digestiu (diarrees i vòmits)
· Sistema cutani (eritema i pústules en el ventre)
· Sistema locomotor (rigidesa o debilitat muscular i hiperqueratosis digital o el que és el mateix: els coixinets de les potes es tornen dures, produint-se profundes estries)
· Sistema nerviós (atàxia, incoordinació, encefalitis, desmielinització, marxa anormal o en cercles, convulsions, paràlisis...)

Per a diagnosticar la malaltia, a més de tenir en compte aquests símptomes, també es poden portar a terme exàmens de laboratori: serologia, detecció del virus per immunofluorescència, anàlisi del líquid céfalo-raquídi i anàlisi de l'ARN.

PODEN GUARIR-SE ELS ANIMALS MALALTS?

Depèn de la virulència de les soques infectants, de les defenses de l'animal i del temps que es triga a instaurar el tractament des que el gos presenta els primers símptomes. Aquest tractament va dirigit a augmentar les defenses de l'animal amb aportació de vitamines, iogurts, mel o altres elements d'alt valor nutritiu; alhora se li administren antibiòtics per a lluitar contra les infeccions bacterianes oportunistes potenciades per la disminució de les defenses de l'organisme. També pot ocórrer que encara que se salvin de la mort els poden quedar alguns tics nerviosos (ocasionat per un dany irreversible en el cerebel) i danys en l'esmalt de les dents.

LA MILLOR I ÚNICA ARMA: LA PREVENCIÓ

La vacunació és l'únic sistema eficaç de lluitar contra els virus. El protocol habitual en la primovacunació és fer-lo a les 6 setmanes de vida acompanyada de la vacuna de la parvovirosis. Després a les 8 i 12 setmanes al costat de la vacuna de la parvovirosis, hepatitis i leptospirosis o altra necessària en funció de la problemàtica de cada zona. No obstant, estudis recents han constatat que si es requereix una protecció més precoç es pot avançar aquesta última vacunació a les 10 setmanes sense pèrdua d'eficàcia. Després serà suficient amb una revacunació del borm cada 2 anys.

En els casos que existeixi un alt risc de contagi dels cadells, es pot aplicar el mateix programa vacunal que les últimes investigacions han demostrat vàlid per a prevenir la parvovirosis. O sigui, començar a vacunar a les quatre setmanes de vida, repetint la vacunació cada setmana fins a arribar a les 10 o 12 setmanes. Després, una revacunació anual serà necessària per a mantenir una elevada taxa d'anticossos en l'organisme de l'animal.

També és important no exposar al cadell a possibles focus de contagi abans que el seu sistema immunitari hagi fet els anticossos necessaris com resposta a les vacunacions. Per això, és necessari no treure el cadell al carrer fins passats 15 dies de l'última vacuna del programa vacunal en la primovacunació.

Tanmateix, s'ha de tenir molt present i és de la màxima importància que abans de qualsevol vacunació, el cadell gaudeixi d'un perfecte estat de salut i el programa de desparasitació interna s'hagi realitzat de manera correcta, ja que de no ser així, el seu sistema immunitari no reaccionarà amb l'eficàcia desitjada.

 
JOAN FERRER i SIRVENT
LA BORDA D'URTX 17538 URTX (Girona)
CATALUNYA
Telf: +34-629-613399
e-mail: joanferrer@labordadurtx.org