L
A PIGMENTACIÓ EN EL GOS DE MUNTANYA DELS PIRINEUS
www.labordadurtx.org >> divulgació >>
  1. INTRODUCCIÓ
  2. LA PIGMENTACIÓ SEGONS L’ESTÀNDARD, DEFECTES, DEFECTES ELIMINATORIS I ELS PUNTS DE NO CONFIRMACIÓ.
    1. LADRE.
  3. COMENTARIS PERSONALS SOBRE LA PIGMENTACIÓ DEFINIDA EN L’ESTÀNDARD.
    1. TRUFA.
    2. PARPELLES.
    3. PELATGE.
    4. ULLS.
    5. LLAVIGROSSOS.
  4. CONFORMACIÓ GENÈTICA DEL COLOR DEL PELATGE I DE LA PIGMENTACIÓ.
  5. CONCLUSIÓ.

PRÒLEG.

Els següents comentaris figuren al peu d’una foto de data 27-09-2010 que es pot veure a “fotos del muro” de la pàgina del Facebook de Begoña Tomé Domínguez, arrel del judici a un exemplar excel·lent, típic i amb una pigmentació envejable. Això és el motiu del present article.

- Joan Ferrer Sirvent: En esta foto se observa claramente que la meticulosidad del juez va totalmente en contra de nuestra querida raza, ya que en este caso el estándar queda totalmente desfasado.

- Ans van den Berg: ???? Joan ????

- Joan Ferrer Sirvent: Hola Ans, te explico: El juez manifestó que Banzo le gustaba mucho, que era un perro espectacular, con una bella expresión y con un gran porvenir, pero que le daba un Bueno porqué tenía algunos pelos totalmente negros. Por eso he hecho el comentario de que se tendría que revisar el Estándar porqué a estas alturas de la crianza, nuestra raza ha llegado a la suficiente madurez como, para no solo no tener en cuenta este aspecto, sino para potenciarlo. Porqué se da la circunstancia, que este tipo de manchas son unas de las más buscadas por los buenos conocedores de la raza porqué visualizan la carga genética de pigmentación, característica importantísima para un perro de montaña que ha de estar protegido contra los rayos UVA.

 

  1. INTRODUCCIÓ.

Las característiques físiques i psíquiques de la nostre estimada raça pirenaica, han estat motllurades des detemps immemorials per desenvolupar unes tasques de protecció de bestiar molt determinades i en un medi climàtic i orogràfic molt concret. Les tasques que des dels seus inicis va desenvolupar i que segueix desenvolupant el nostre Pirenaic en l’actualitat són un perfecte exemple de l’acomodació a una funció i a un medi. Si la nostra raça es como és, no és per casualitat, puix que totes las parts del seu cos i la seva psique tenen un sentit.

Quan a l’any 1907 es va redactar per primer cop el seu estàndard, no va ser fruit de les elucubracions d’una sèrie d’aficionats dirigides a aconseguir el “seu” gos ideal, el gos ja estava allà, simplement es van dedicar a plasmar sobre el paper les peculiaritats dels millors gossos, segons el seu criteri, que observaren i analitzaren. No sé, si aquells aficionats eren lo suficientment conscients de què tenien davant seu una criatura en que tot tenia la seva raó de ser, o simplement, es van dedicar a definir unes formes i unes característiques que els semblaren adequades, sense profunditzar en el seu significat.

Preguntar-se el per què la nostra raça es como és, és una idea molt atraient, però quan es profunditza en això i es descobreixen les raons que hi ha darrera de la seva aparença, l’admiració és màxima. Precisament, la diferencia entre els simples aficionats -alguns d’ells també aficionats als sofismes, a les fal·làcies i condemnats a perpetuar-se en la seva ignorància- dels amateurs amb ganes d'aprendre i dels estudiosos de la raça, radica que els primers poden acceptar l’estàndard sense preguntar-se el per què i potser ni els importa; en canvi els segons i tercers també acceptant-lo en principi, l’estudiem, ens preguntem pel seu significat, investiguem i en funció d’això, si s’escau, podem qüestionar alguns dels seus aspectes.

Saber-se l’estàndard de la nostre benvolguda raça no significa en absolut saber el sentit i la funcionalitat de les característiques que configuren el seu fenotip i el què amaga el seu genotip i les raons per les quals la raça es como és i no d’altre manera. Els estudiosos de la raça anem més enllà, entre altres coses, disseccionem l’estàndard per a verificar si la seva redacció s’ajusta a les característiques originals de la raça i, si veiem alguna incorrecció o ambigüitat tenim el deure ètic de denunciar-lo. I és en aquest sentit el principal motiu del present article.

Dit això, toca centrar-me en el tema de l'encapçalament d’aquest escrit: la pigmentació. Aquesta és una característica que entra de ple en una de las ambigüitats que reflectix l’estàndard, on part de la seva redacció, no està en harmonia amb els orígens de la nostre raça. A primera vista, la pigmentació podria semblar que es tracta d’una qüestió d’estètica, que faci més o menys maco el nostre Pirinenc, però quan ens enfonsem en el seu significat ens adonem compte que és molt més que això. Una excel·lent pigmentació de l’iris dels ulls, al voltant de los parpelles, trufa i llavis és una de les característiques més importants de la nostre estimada raça perquè exerceix un paper clau de protecció de la radiació ultraviolada del sol, especialment en el seu treball a l’alta muntanya.

 

2. LA PIGMENTACIÓ SEGONS L’ESTÀNDARD, DEFECTES, DEFECTES ELIMINATORIS I ELS PUNTS DE NO CONFIRMACIÓ.

 

                       en l’estàndard. Parpelles no perfectament negres.

 

2.1. LADRE.

Crec que és oportú definir que és el “ladre” des del punt de vista genètic ja que el seu significat varia ostensiblement del definit pels diccionaris generalistes.

La paraula “ladre” s’aplica a tota des-pigmentació de la pell o de las mucoses amb el requisit necessari que sigui visible fàcilment. Aquesta condició en l’examen restringeix la seva apreciació a las zones on el pèl és infreqüent o absent: trufa, llavigrossos, parpelles, vulva i escrot. No s’ha de confondre les trufes vermelloses (feomelànicas) amb les de color rosa carn (despigmentades). Aquestes últimes s’observen només en els animals de pelatge blanc i corresponen al “ladre” que ha envaït totalment la trufa. Aquesta situació pot ser buscada (Podenc Eivissenc), però generalment és combatuda.

L’opinió segons la qual constitueix un signe degeneratiu és àmpliament estesa actualment en els mitjans canins, però hem de dir que fins els anys 1950 han estat nombrosos els escrits dels cinòlegs que escrivien sobre ell i l’admetien.

Tal com hem dit, el “ladre” va lligat al pelatge blanc. No s’observa en els animals uniformement acolorats i l’aclariment de color que es pot observar especialment en el solc mitjà del nas en els subjectes acolorats no és de “ladre”.

Sembla como si els gens que configuren el pelatge blanc “no sabessin” parar-se a les fronteres de la trufa i de les altres mucoses i a vegades les travessessin (inclús fins arribar a l’iris en alguns casos). Obtenir trufes, llavigrossos i parpelles degudament pigmentades en gossos el cap dels quals és parcialment blanc i, sobretot, en gossos totalment blancs, és un veritable trencaclosques i una tasca que ha portat molt de temps!!. En el límit, aquesta selecció és “contra natura” però nosaltres som naturalment els primers en convenir que el “ladre” no és bo.     

 

3. COMENTARIS PERSONALS SOBRE LA PIGMENTACIÓ DEFINIDA EN L’ESTÀNDARD.

Si analitzem amb deteniment el què diu l’estàndard sobre la pigmentació podem veure que incorre en algunes contradiccions, o si més no, és poc precís, a saber:

3.1. TRUFA

Quan parla de la trufa, considera la pigmentació insuficient com una falta, però en canvi, defineix com un defecte eliminatori i una característica de no confirmació un color que no sigui absolutament negre.

Sobre els anys 1950 (Luquet 1985) es veien cada vegada més a les exposicions franceses gossos amb  trufes més o menys decolorades però no afectades de “ladre”. 
Després de constatar-lo, la RACP va prendre en setembre de 1967 la mesura següent que va ser notificada als jutges: “Deuen ser exclosos de les exposicions i de la confirmació tots els gossos la trufa del qual sigui d’un color que l’absolutament negre”.
Sis anys més tard, en 1973, en una nota als jutges, el president del comitè de la RACP, M. Charles Duconte, escrivia: “Tinc el plaer de constatar que las severes mesures preses  respecte a la pigmentació i que han estat generalment aplicades, han donat els seus fruits.
Hi ha incontestablement una clara millora sobre aquest punt. En efecte, a l' hora actual, es pot dir sense el risc de ser rebatut que els expositors no presenten que molt rarament subjectes amb una trufa insuficientment pigmentada en negre, prova que, gràcies a la veu d’alarma, la degeneració en vies d'instal·lació sembla haver estat parada, pel millor profit de la raça”.

En aquells anys, també a Espanya hi havia molts problemes de pigmentació especialment de la trufa, però no es van prendre mesures, ans al contrari, els cadells totalment blancs al néixer tenien més demanda i per aconseguir-ho es creuaven entre sí sistemàticament gossos totalment blancs i com a conseqüència, al cap d’unes quantes generacions la des-pigmentació  va anar creixent. Tanmateix, a partir dels anys 80-90 una nova generació d’entusiastes i enamorats de la raça, vàrem començar a criar invertint la tendència, fent servir gossos ben pigmentats i tacats a la majoria dels casos, cosa que va donar como a resultat l’extirpació total de la des-pigmentació.

Així i tot, no ens hem de confiar i hems d’estar atents i seguir criant amb exemplars que de cadells siguin tacats, ja que actualment s’estan donant casos de des-pigmentació per quins crien no seguin aquest principi. Com anècdota una mica llunyà, ressenyar que a la primera exposició monogràfica espanyola a  l’any 1985, el jutge va passar un mocador de paper per totes les trufes dels exemplars exposats, per a comprovar si algú cometria frau. I com anècdota recent, destacar que a la “Nationale d’Elevage” del 2010 un gos d’un conegut criador espanyol, el dissabte tenia la trufa despigmentada i el diumenge la tenia completament negra.  
 
3.2. PARPELLES

Defineix com una falta, la pigmentació insuficient del marge de les parpelles i no l'inclou com un defecte eliminatori, però en canvi, qualifica com un punt de no confirmació si no són perfectament negres.

3.3. PELATGE.

Referint-se al color de les taques del pelatge defineix com defectes eliminatoris altres colors que els indicats a l’estàndard i punts de no confirmació, les taques de pèl negre fins la rel i també altres colors no indicats a l’estàndard. Però tanmateix, l’estàndard no ens especifica si els pèls que conformessin aquestes taques han de ser tots negres o ho han de ser en un alt percentatge o amb uns quants d’ells són suficients per a no confirmar i desqualificar el gos.

Però ben mirat, és ridícul si hem d’arribar a aquest punt. Penso que el més equànime seria no tenir en compte els pels negres si totes les característiques que configuren el tipisme del Pirinenc són les correctes. És més, sembla lògic que a aquestes alçades de la criança, la nostra raça ha arribat a la suficient maduresa per no tenir en compte aquest aspecte, perquè la mateixa evolució natural, ens està demostrant que les raons que van aconsellar posar-ho a l’estàndard ja no tenen raó de ser. A més, els gossos coneguts que posseeixen taques fosques són d’altíssima qualitat, en els quals no hi ha en absolut cap dubte de creuament amb altres races, i sí en canvi, gaudeixen d’una pigmentació envejable que va lligada amb la intensitat del color de les taques.

Aprofundint una mica més en el mecanisme de la pigmentació, hem de tenir en compte que els grànuls de pigment dels pèls de les taques es distribueixen regularment en el pèl seguint el seu creixement, llevat de la base, on la seva presència es redueix i el color perd intensitat. Per això, veiem pèls d’un negre profund a les puntes que a mesura que s’acosten a la pell es tornen blancs o grisos de distinta gradació i a vegades presenten un reflex blavós o molt fosc al contacte amb la mateixa, que en molts casos és confonent o s’afirmen que són negres. Si afegim, que la rel no es veu, resulta altament complicat definir de manera categòrica de quin color és la rel del pèl. Però, encara que realment alguns pels fossin totalment negres, em pregunto: quina importància fóra la seva si per lo demés els gos presentés totes les característiques d’un autèntic Muntanya? No fora absurd i estúpid desaprofitar a un exemplar per aquest fet?

Per altre part, és necessari que ens ajudem dels últims descobriments en genètica molecular ja que el coneixement dels gens que configuren el pelatge de les distintes races ha tingut un gran impuls a través del coneixement del genoma caní. Aleshores, en base als resultats que s’obtinguin, tindrem la suficient informació perquè el tema que estem tractant estigui emparat pel necessari rigor científic.

Així mateix, crec que és interessant que per tenir una visió la més completa possible, tinguem en compte alguns aspectes que guarden relació amb el color de la capa: 
El Dr. Guillo Massimello en el seu article “El nou estàndard del Gos de Muntanya dels Pirineus: consideracions d’un criador i jutge” a la III Conferència Mundial a Argelès-Gazost del 2005, entre altres coses exposa: “Sobre el color de fons trobem molt sovint taques o marques en el cap o en el cos. Normalment, quasi tots els Gossos de Muntanya dels Pirineus neixen amb algunes taques de pels colorats que, en funció de la intensitat del seu color, poden romandre o diluir-se amb l’edat. Sobre els colors, indicats de manera un mica massa restrictiva en l'estàndard (gris-teixó, gris-llop, groc pàl·lid i “arrouye”) es pot dir que les seves tonalitats no són, como es podria pensar, rigorosament fixes, tanmateix, no es troba raó històrica per preferir el color gris-teixó, inclús referint-nos als dibuixos i pintures antigues. El color “arrouye” és, per contra bastant insòlit a la vegada que bell i atraient però per ser verdaderament tal (és dir rogenc més que ataronjat) deu ser brillant i no, difuminat”.

“No és necessari arribar a l’obsessió pel color en aquesta meravellosa raça, lo important és que les taques no siguin negres fins la rel perquè indicaria la possibilitat d’encreuament amb el “Mastín del Pirineo” (freqüent en els Pirineus fins l’inici del segle XX). És important afirmar que el Muntanya tacat no és menys atractiu que el purament blanc. ¿Cóm valorar la presencia de taques? L’excessiva presència d’aquestes en tot el cos pot, efectivament, confondre la vista (a més de fer pensar en una possibilitat percentual de sang del “Mastín delPirineo”), tant com per arribar a menysprear el gos; encara que en l’estàndard, no menciona la superfície que elles poden ocupar en relació a la superfície corpòria de l’animal.”

Haig de precisar, que el “Mastín del Pirineo” a què es refereix el Dr. Guiddo Massimello encara no existia com a raça definida –tal com es coneix actualment- a principis del segle XX. Fins el juny de 1982 que l’estàndard actual va ser aprovat per la Federació Cinològica Internacional, existia un estàndard de l’any 1946 que va suscità no poques i airades protestes d’alguns expositors a la I Reunió Monogràfica del CEPM a l’any 1978, degut a què aquest estàndard era inexacte i confús, i a la vegada va fer perdre varis anys de cria a més d’un criador al haver d’evitar criar amb exemplars que no complien amb el nou estàndard de 1982 (Malo 1983).

Aprofundint en el tema, hem de tenir en compte que a ambdues vessants de la serralada pirenaica ha hagut des de temps immemorials grans gossos de protecció de ramats, els quals eren denominats genèricament gossos dels Pirineus o mastins. En el “Libro del Mastín del Pirineo” editat en 1983, Pere Font escriu referint-se als gossos defensors del bestiar que es movien pels Pirineus en general i per l’Aragó en particular: “No podem pensar, tanmateix, que tots els grans gossos que acompanyaven al bestiar eren mastins del Pirineu, sinó que havia una gran quantitat de gossos, més o menys grans i suficientment valents per a defensar el ramat. Eren aquests gossos procedents en ocasions de la transhumància, o bé de canvis entre els pastors, efectuats en fires, on aquells, que venien de diferents regions intercanviaven gossos, entenent per regions tant les espanyoles com les franceses”. Afegeixo, que segons la seva ubicació podien tenir distints aspectes i agafaven distints nombres, per exemple: Pastou, Pastoure, Farou, Patou, Matîn, Mastín, Mostín, Mastí, Can de Oilles, Can de Güelles, Gos ramader, Gos de Cleda, Gos de Pleta…… (per a més detalls veure “Història delMuntanya” a la web de l’Institut Pirinenc del Gos de Muntanya dels Pirineus: ww.institutpirinenc.org)

Aleshores, l’any 1984 la RACP va establí com uns dels punts de no confirmació les taques de pèl negre fins la rel per evitar que es confirmessin gossos en els que s’intuís la infusió de sang de gossos aliens al nostre Pirinenc, potser pensant amb el Terranova o amb el “Mastín del Pirineo” l’estàndard del qual havia estat àmpliament remodelat dos anys abans. I també, per evitar que algun criador irresponsable creués un Muntanya des-pigmentat amb algun altre gos, existent o no a la serralada, ben pigmentat per augmentar la pigmentació en aquelles línies que la tenien delmada degut a la moda imperant dels anys 1950-1960, ja que la demanda per part del gran públic era la de cadells totalment blancs al néixer. Tanmateix, al meu entendre, aquesta mesura feta per la RACP em sembla una mica ingènua, perquè si s’haguessin produït aquests encreuaments, a més de haver-se heretat la pigmentació, s’haguessin heretat altres característiques alienes al Muntanya que haguessin estat notòriament reflectides a la seva descendència i afectat seriosament el seu tipisme i com a conseqüència els exemplars resultants no s’haguessin pogut confirmar ni inscriure’s en els llibres d’orígens.

Per saber la interacció del Muntanya amb altres races convé explicar que en la gestació prèvia a la creació com a raça de l’actual “Mastín del Pirineo”, es van emprar gossos pirinencs de distintes procedències i tipus, sent el nostre Muntanya una dels que va aportar més material genètic, a més, del Sant Bernat i el “Mastín Español”, els quals s’utilitzaren per donar més molositat i alçada a la raça recentment creada. Així mateix, s’ha especulat que el Terranova prové de l’encreuament del nostre Pirinenc (portat pels pescadors bascos a las illes de Terranova en 1506) amb el Retriever negre allà existent. També, dir que a l’estàndard de l’any 1907 –segons el llibre de Cockenpot (1998)- ja apareixia com defectes del color del pelatge: “altres colors como el blanc amb taques roses o negres denotant l’encreuament amb el gos de Sant Bernat o el Terranova (el pèl negre està estrictament prohibit, però convé no confondre el pèl negre amb el pèl de teixó)”. Tanmateix, a l’estàndard que figura en el llibre de Sénac-Lagrange de 1927 no diu res sobre els pèls negres. En canvi a l’estàndard descrit en el llibre de Duconte i Sabouraud de 1967, figura como un defecte eliminatori les taques de pèl negre fins la rel.  

Tampoc hem d’obviar, que els Gossos de Muntanya dels Pirineus criats en el seu hàbitat natural tenien una major proporció de taques que els criats en altres llocs. Això era així, perquè es tenia la certesa que eren més forts i sans, a més que, una excel·lent pigmentació era imprescindible per a protegir-se del sol i poder desenvolupar òptimament el seu treball de protecció de ramats a les pastures d’altura durant l’estiu a la serralada. Aquests gossos, autèntics i típics pirinencs, tenien entre altres, un tipus de taques obscures, els pèls de les quals, podien anar des d’un color negre o aparentment negre a gris-fosc o eren una barreja d’ambdues. Però amb la desaparició progressiva dels grans predadors, especialment llops, cada vegada foren menys els Muntanyes que es dedicaven a guardar ramats, a la vegada que s’anava incrementant la seva presència en altres àrees socials especialment urbanes, degut sense dubta, a la seva bellesa i caràcter, sobretot una vegada superades les penúries de les dues grans guerres.

Però, aquesta acomodació del Pirinenc als “salons” de las vi-vendes urbanes va fer que es preferissin gossos totalment blancs al néixer, que va donar com a resultat, els greus problemes de pigmentació que la RACP va denunciar al 1967 (veure més amunt). A la vegada, també es van produir altres desviacions morfològiques que s’aparten del tema que estem tractant i que seran motiu d’un altre article. Afortunadament, encara mantenim línies genètiques posseïdores d’excel·lents estructures, aploms, angulacions i amb taques, especialment de color toixó més o menys intenses, o inclús amb alguns pèls negres, que moltes vegades es fan servir per augmentar la pigmentació d’altres línies completament blanques que van justes d’aquesta important característica, i també per a corregir els seus defectes estructurals.

Així mateix, la meva experiència como a criador em demostra que, després d’estar en contacte amb aquesta estimada raça al llarg de més de 30 anys, haver vist innumerables exemplars i haver criat més de 500 cadells, mai m’han nascut cadells amb taques els pèls de les quals fossin tots negres, ni tampoc haver-ho observat quan aquests cadells han arribat a l’edat adulta. El que sí he contemplat en moltes ocasions, especialment en els cadells, taques que eren d’un color mol fosc i que aparentment eren negres o fins i tot, amb alguns pèls negres, però que al cap d’uns dies s’anaven aclarint i al separar els pèls, la gran majoria, només mantenien el color negre a la seva part alta i es tornaven grisos o marrons més o menys obscurs, inclús blancs, a mesura que  s’anaven aproximant a la pell. Després d’adults, generalment aquests mateixos pèls agafaven una gradació molt més clara, i moltes vegades el color desapareixia per complert.

CH. FEE DEL MUSSINEA més generalment, els Muntanyes que mostraven i mostren aquest tipus de taques obscures, eren i són d’una excel·lent tipicitat i exhibeixen una pigmentació envejable de les mucoses i ulls. Concretament una femella campiona molt famosa, propietat de La Borda d’Urtx: CH. FEE DEL MUSINE de LA BORDA D'URTX tenia una taca molt obscura a la part dreta del cap, i fins i tot amb alguns pèls negres, que va fer dubtar només a un jutge –que no era en absolut especialista de la nostre estimada raça- i ha estat la gran matriarca d’una sèrie de grans campions guanyadors d’exposicions monogràfiques de criança. Ella mateixa van guanyar el BIS a la Nacional de Criança espanyola en 1998 i seleccionada cinquena a la “Nationale d’Élevage” del mateix any. Cinc dels seus fills, tretze dels seus nets i de moment dos dels seus besnéts, han arribat a campions a diversos països d’Europa i Amèrica: un dels seus fills va guanyar la classe oberta a la “Nationale d’Élevage” del 2001; a la espanyola del 2002, un fill va guanyar el CAC i un altre fill encara jove, va quedar reserva de BIS; una de les seves filles va ser millor femella absoluta a la “Nationale d’Élevage” del 2002 i BIS a l’espanyola del 2003. A més, catorze dels dinou fills d’aquella campiona tacada i súper típica que es van presentar a les exposicions, van assolir excel·lents resultats en monogràfiques de criança o altres exposicions, i tant els uns com els altres, han format part o han iniciat excel·lents línies de cria que estem fent servir actualment a diversos països.

Però, un fet rellevant, posa en evidència la necessitat de revisar l’estàndard: un dels seus nets: CH. BANZO DE TODOBE va ser qualificat como “Bo” perquè, -segons el jutge que és un famós especialista de la raça: “tenia pèl negre a vigilar”- a la “Nationale d’Élevage” del 2010. Però aquest mateix gos, a l’any següent va guanyar el CAC a la Monogràfica espanyola jutjat per un altre eminent jutge especialista. I si això no fos poc, aquest mateix gos en el mes de febrer de 2012, va ser qualificat como a millor exemplar del grup 2º i 3º del BIS a l’Exposició Nacional de Valladolid per un dels més reconeguts jutges especialistes espanyols en Muntanyes, que per cert, molts pocs Muntanyes han assolit aquesta qualificació. Tots aquests exemplars que hem enumerat procedents d’aquella campiona tacada i súper típica i els desiguals resultats obtinguts per ella mateixa i per un dels seus nets, posen en evidència, una vegada més, que la redacció actual de l’estàndard dona lloc a distintes interpretacions, inclús per acreditats jutges especialistes, pel què la conveniència de revisar-lo és inajornable.      

És oportú recordar alguns texts antics que apareixen en el llibre de Cockenpot (1998):
En “Voyage aux eaux des Pyrénées”, Taine en 1855, descrivia succintament als gossos de muntanya que ell s’havia creuat acompanyant un ramat de cabres: “Són gossos enormes, amb pèl llanós, tacat de blanc, rugint quan m’acostava”, remarquem que diu tacat de blanc lo qual dona entendre que el seu pelatge majoritàriament era d’un altre color.    
En 1888 el anglès Hugh Dalziel escrivia: “un pelatge variat, blanc, groc, lleonat i negre”.
George Sand, en el seu relat del viatge a les Landes i als Pirineus, narra la seva relació amb un “Pigou”. “El llenguatge pirinenc distingeix tradicionalment el “Pastou” amb el pèl en majoria blanc, i el “Pigou” amb una gran part del mantell i el cap de color fosc. Però sembla que la diferència només es referia al color ja que els dos gossos eren germans de cadellada. Per a la protecció del ramat s’empraven indistintament ambdós tipus de gos però certs pastors tenien preferència pels més tacats”.
Un eminent observador de les costums i tradicions pastorals pirinenques, M. J-J Cazaurang descrivia recentment els gossos que abans treballaven en els Pirineus: “Le Pastou, aquest gran gos de pelatge blanc, lo que era rar, o blanc tacat de negre o de marron”.

Jacques Coly escriu en 1991 en “Les Chroniques du Cagnouté: “És un gran gos amb el pelatge blanc, lo que es rar, o blanc tacat de negre o marró” (vall del Saison). De aquí ve l’expressió sortida del “patois Labedanais”: “U ca pla plapat” (gos ben marcat), encara feta servir a la comarca pirenaica francesa del Bigorre així com els noms de Pigou, Pigalh, Piguette (color piu) o Mascarou quan el negre domina, que es dona a vegades en el Bearn, la vall d’Aure o el País de Foix.

D’una manera general, M. Nau, jutge especialista de la raça, digué: “el pelatge és més bell en els gossos criats en altitud i els gossos ben pigmentats són més resistents”, (Luquet 1982). Aquesta opinió la comparteixo plenament, i afegeixo que la eumelanina és la responsable de la pigmentació, protegint als exemplars que viuen en altitud, de les radiacions ultraviolada del sol, doncs no oblidem que a l’estiu els Pirinencs estan exercint la seva labor de protecció als ramats en altituds superiors als 2000 metres, per lo que la pigmentació dels ulls, trufa i llavis ha de ser excel·lent i quan més fosca millor per protegir-se de l’alt grau de radiació.  

3.4. ULLS

L’estàndard només diu que el color dels ulls ha de ser terrós-ambarí. Tanmateix, hem d’agrair al Dr. Guido Massimello (veterinari i criador de Muntanyes amb l’afix “Patou de l’Hourquette”) a la Conferència Mundial del 2005 en Argelès-Gazost, les seves precisions al respecte: “el color de l’iris requerit és definit a l’estàndard com terrós-ambarí; així doncs el color ambre, o pitjor, mel, són valorats com massa clars. Contràriament, el color més fosc, fins quasi el negre, es considera correcte. Millor un iris més fosc que clar, perquè l’expressió no sigui dura. No és infravalorada, per part del criador, la dificultat d’eliminar de la reproducció els individus amb ulls de colors massa clars perquè sovint es manifesten en el tems després de més d’una generació. Els gossos de Muntanya dels Pirineus amb iris massa clars no deurien ser consentits en els concursos de bellesa”.

A més el Dr. Massimello referint-se a la pigmentació en general afegeix: ”La pigmentació té un valor fonamental en la criança, i per tant, l’estàndard senyala moltes vegades (referint-se a les parpelles, als  llavis, al paladar i a la pell) que ha de ser negra. En general, es pot dir que el Muntanya que neix tacat conserva pigmentació extensa e intensa, sobretot si les taques del pèl son fosques. La pigmentació deu ser valorada també en els tous dels peus i les ungles. El judici sobre la des-pigmentació i la penalització consegüent van afegits al color de base: si el color (es refereix al de las mucoses) tendeix al marró la situació és més greu respecte al gris (que podria ser temporal). No tots els gossos sense taques pateixen  des-pigmentació, però estaria bé emparellar-los amb altres subjectes que siguin tacats al menys al naixement”.....”Ens permetem encara obrir una última consideració sobre la des-pigmentació que es pot trobar a les parpelles (petites taques de blanc net sobre la resta de color negre), ja que en subjectes de certes línies de sang la total pigmentació es pot produir a l’edat adulta. Per tant, abans de descartar definitivament subjectes joves, especialment si tenen qualitat, fóra millor esperar el seu total desenvolupament”.

El Dr. Massimello ens acaba d’exposar que és millor un iris obscur que clar perquè “l’expressió no sigui dura” i que la “pigmentació té un valor fonamental en la criança”, i estic totalment d’acord amb ell. Però jo repeteixo que això ha de ser així, perquè a part de raons estètiques, la pigmentació quan més fosca millor de l’iris, trufa i llavis té un valor funcional fonamental en un gos que treballa a l’alta muntanya durant l’estiu per a protegir-se de les radiacions solars, las quals, en aquesta època agafen valors altíssims.

3.5. LLAVIGROSSOS

L’estàndard diu: “són negres o molt fortament marcats de negre, així com el paladar”. La paraula “fortament” que indica exactament?

Em sembla oportú reproduir un paràgraf de la ponència que presentà Richard Crago, d’Austràlia, en la citada Conferència Mundial, titulada: “Necessitat d’un estàndard objectiu”:
“Es diria que alguns són adeptes de Humpty Dumpy que deia que una paraula “significa el què he escollit que volia dir, ni més ni menys”, tanmateix, la meva preocupació ve del fet de que un estàndard, que és constituït principalment per paraules, per naturalesa vagues i subjectives, és obert a totes les interpretacions errònies, sobre tot amb adjectius com: “bo”, ample”, “petit”, “mitja”. I si en els diferents països del món, la gent pot avui en dia interpretar d’altre manera els estàndards actuals perquè donin lloc a gossos dels Pirineus amb aspecte diferent, què serà dins de 200 o 300 anys i 2000 o 3000 anys?”.       

 

4. CONFORMACIÓ GENÈTICA DEL COLOR DEL PELATGE I DE LA PIGMENTACIÓ

Existeixen molts atributs importantíssims en el Muntanya como són la seva conformació i aspecte que estan controlats per variació poligènica impossible d’expressar mitjançant símbols. Caràcters d’aquesta  índole només poden ser manipulats a través de la cria selectiva reservant els progenitors més idonis per l’arquetipus del criador interpretant l’estàndard. En canvi, la genètica del color i tipus de mantell són caràcters que estan controlats per gens definits, que més o menys, es donaven com certs abans dels avenços en genètica molecular.

Precisament, aquests avenços en genètica molecular i per tant el coneixement del genoma caní, està donant lloc, dia rere dia, a moltes reinterpretacions de l’expressió dels gens que configuren el color del pelatge i la pigmentació, així com de les interaccions entre ells, fins el punt, que molts caràcters que abans estaven associats a uns gens, ara s’atribueixen a uns altres. Un exemple d’això ho tenim en la caracterització recent del locus K que juga un paper crucial en el color del pelatge, i inclou caràcters que havien estat associats a altres gens.

En aquest sentit i per donar el necessari rigor científic, estem pendents dels resultats d’un anàlisi de genètica molecular que hem encarregat efectuar al Servei de Genètica Molecular de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquest anàlisi s’ha realitzat sobre una mostra de Muntanyes de diferents criadors, en els que les taques del pelatge tenen distint color i gradació o estan absents des del naixement, amb lo qual podrem comparar entre sí els resultats. 

 

5. CONCLUSIÓ

En una raça tan antiga com la nostra poc o res s’ha de modificar de lo que la natura ens mostra, però sí que s’ha de estar molt atent amb alguns condicionants que es van redactar puntualment a l’estàndard en uns moments històrics determinats, que si bé van servir per a prevenir ingerències alienes al Pirinenc, avui manquen de sentit perquè l’evolució natural de la raça així ens ho està mostrant.

L’estàndard ha de ser el referent perquè els jutges l’apliquin el més objectivament possible i evitin refugiar-se en expressions molt de moda últimament, com: “hipertípic” “sofisticat” “vell tipus” o “nou tipus”. Això dona la impressió que s’està inventant un nou tipus de Gos Pirinenc no descrit i, potser el més alarmant, és que ho manifesten alguns jutges especialistes de renom. Això, unit a les ambigüitats  en la redacció citades de l’estàndard i altres que poden afectar a altres parts del cos, afegeix encara més dificultat als judicis, i com és lògic, l’expositor veu amb certa perplexitat criteris diferents als judicis aplicats al mateix exemplar.   

Per acabar, és necessari observar que l’estàndard no és cap dogma i per tant és susceptible de revisió, especialment en aquells aspectes en que la natura ens està alliçonant i en els què contenen ambigüitats que dificulten la seva interpretació. Recordem que han estat varies les modificacions que s’han practicat des dels  seus inicis, la majoria amb gran encert, si bé alguna podria ser qüestionable. Sense anar massa lluny, fa pocs anys es va modificar l’estàndard afeixin que s’acceptava que basculessin cap endavant dos incisius inferiors simplement pel sol fet que havia exemplars de gran qualitat que els presentaven, no considerant-se prognatisme, però en canvi, empíricament s’està demostrant que hi ha un component hereditari. Una altre modificació va suposar augmentar dos centímetres l’altura màxima permesa de les femelles, perquè n’hi havien de gran classe que quedaven fora de l’estàndard.

Dit això i per ser conseqüents, el mateix tractament haurien d’aplicar-se als anomenats “pèls negres” sempre i quan el gos mostrés un tipisme inqüestionable. A més, és difícil, per no dir impossible, assegurar la seva quantitat i gradació fins la rel, donant lloc a interpretacions molt dispars inclús per acreditats jutges especialistes, donant-se a més la circumstància, que hi ha exemplars de gran qualitat que els posseeixen, tenen un tipisme innegable i mostren una pigmentació envejable, la qual, ha d’estar expressada en el seu nivell màxim al tractar-se d’un gos que treballa a l’alta muntanya durant les llargues hores de llum a l’estiu, que és quan la radiació del sol és més intensa. Estic convençut que tot això fóra un bé per a la raça. 

Abril de 2012                                              

 
JOAN FERRER i SIRVENT
LA BORDA D'URTX 17538 URTX (Girona)
CATALUNYA
Telf: +34-629-613399
e-mail: joanferrer@labordadurtx.org